Bon Nadal i profitós any 2009!!

Conversant amb Josep M. Panareda

En un món saturat d’informació de tot tipus, amb un dia a dia trepidant, on els conceptes són sobreentesos i no s’hi posa atenció al seu significat, a on la mirada sobre l’entorn no existeix, és molt necessari aturar-se, respirar i saber mirar i escoltar el nostre entorn.
Això és possible fer-ho tot conversant amb en Josep M. Panareda. Catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, té desenes de publicacions de tot tipus sobre la vegetació, el paisatge, etc. En Josep M. sap fer una cosa poc habitual dins el seu currículum professional: saber divulgar a tots els públics allò que sovint se’ns presenta com un coneixement carregós o poc intel·ligible. Són anys observant la natura, l’entorn. En la conversa que vem tenir al programa Parlem de territori, parlem de medi ambient, vem poder parlar de temes tant interessants com el paisatge de Sant Ramon i la seva evolució, el paper dels espais lliures en àrees metropolitanes com la de Barcelona o el paper del Pla Territorial Metropolità de les comarques de Barcelona.

En la imatge de dalt, en Josep M. Panareda juntament amb en Josep M. Cervelló dins la Cova del Salnitre de Collbató.

MEDI2DES08.mp3 - Entrevista a Josep M. Panareda

La barca de Sant Boi, nova icona per a la ciutat

Des del passat 8 de desembre ja podem anar al riu sense posar en perill la nostra seguretat. Des del passat dilluns 8 de desembre, la ciutat de Sant Boi, i especialment el seu nucli antic, tornen a trobar-se. Si una imatge ha de representar aquest retrobament és la pedra de la barca de Sant Boi.
Aquesta pedra, l’autèntica es troba en una paret d’un porxo de Can Comes, ja al Prat, forma part de la història de la nostra població; és la materialització del pas de barca, aquell pas que durant segles va fer de Sant Boi un lloc de pas obligat, un lloc de trobada, de repòs i mercat.
El nou accés al Llobregat i el fet simbòlic de recuperar la pedra, en aquest cas una còpia idèntica, és una enorme satisfacció per als que creiem que Sant Boi pot oferir als seus veïns però també a la gent del sud de l’àrea metropolitana, uns espais naturals, i uns espais històrics de primer ordre i amb grans possibilitats com a lloc de gaudi i esbarjo en plena gran metròpoli.
Deixem que la natura vagi fent ara la seva feina i gaudim del nou accés amb l’atenta mirada de la pedra de la barca... i contempleu el canal de la Dreta, el pont del s. XIX que el creua, i l’antic pont del Carrilet de gres vermell tan propi de la comarca. Història + Natura juntes.

El darrer espai agrícola de l'Hospitalet en perill

El darrer reducte agrícola de tot el marge esquerre del delta del Llobregat es troba en perill de ser sepultada per un pla urbanístic promogut per l'ajuntament de l'Hospitalet.

La Marina de l'Hospitalet pot acabar sent només un topònim urbà i res més, si no es conserva aquest espai de poc més de 40 hectàrees d'espai lliure no construït.

Les possibilitats i la riquesa d'un espai agrícola deltaic com és aquest, conjuntament amb la resta de zona agrícola del delta encara existent, són enormes: no em refereixo en producció, lògicament, si no en les possibilitats de la segona ciutat de Catalunya de mantenir un reducte viu de la seva història, del seu paisatge més tradicional. El valor històric d'aquest paisatge és únic, i més tenint en compte que hi trobem tres masies (Ca l'Esquerrer, Cal Masover Nou i Cal Trabal), regadores, pluvials i valls, mostra del paisatge de reg que ha dominat aquesta part del delta esquerre des de l'entrada en servei del Canal de la Infanta al 1819, fet que transformà els prats de plantes per a teixits, i els secans de blat, en una horta i fruiterars que donàven nombroses collites a l'any.

Aquest sector havía de formar part del Parc Agrari del Baix Llobregat en els seus inicis... potser és l'hora de fer-li justícia, i no només a l'espai, si no a la ciutat de l'Hospitalet, filla en gran mesura de l'aiguabarreig del Llobregat a la seva arribada a la Mediterrània.

Des de fa algunes setmanes s'ha creat una plataforma per a la conservació de la zona agrícola de l'Hospitalet. Malgrat el desconeixement de molts ciutadans del passat agrícola de la ciutat, del seu valor com a patrimoni paisatgístic de Can Trabal, a l'Hospitalet s'ha reaccionat des de la societat civil per evitar un error irreperable.

A continuació podeu escoltar l'entrevista a l'Antoni Garcia, fill de l'Hospitalet, activista ecologista amb conciència de país, ens explica és Cal Trabal i la reacció en defensa que s'està produint a l'Hospitalet i en particular al barri deltaic de Bellvitge.

Jaume Pascual, guarda de camp

En Jaume Pascual i Burgès va néixer un 29 d’abril de l’any 1929 al carrer de la Pujada de l’Església número 7, baixos. Fill d’en Jaume Pascual, conegut com el Torrevilero, ja que va néixer a la masia de Torre de la Vila, que actualment acull el centre d’educació ambiental municipal. En Jaume el Torrevilero va ser durant gairebé una cinquantena d’anys guarda de camp. Quan li faltava un any per jubilar-se va convèncer el seu fill, en Jaume Pascual i Burgès, perquè entrés a treballar al servei de guarderia del Sindicat Agrícola de Sant Boi. Aquesta entitat agrupava i agrupa els pagesos santboians i la seva denominació ha anat canviant al llarg dels anys i el moment polític, passant de Sindicat Agrícola a Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos (la Cámara Agraria) fins a l’actual Cooperativa Agrícola Santboiana.
Quan en Jaume fill entra de guarda de camp, el Sant Boi d’aleshores és encara un poble amb una agricultura amb molt de pes, la Marina serà a partir d’aquell moment, en Jaume té 27 anys, el seu paisatge diari. A finals dels anys 50 a Sant Boi tenim fins a 7 guardes de camp: en Josep Bernabé, l’Elicio Burgès, en Juan Redondo, l’Antonio Canales, en Joaquim Bel i l’Antonio Esquivel. Amb el pas dels anys la plantilla s’anirà reduint fins quedar en Jaume Pascual com a darrer guarda de camp de la Marina santboiana. La seva feina consistia en sortir a vigilar els camps de Marina, passar per les masies i evitar robatoris o si més no, dissuadir els possibles lladres si veien que hi havia vigilància. Primer ho feien anant en bicicleta i duent com a arma una carabina. Anys més tard, en Jaume farà la ronda amb el Josep Bernabé amb Land Rover i finalment els darrers anys ho farà tot sol amb una moto vespino i un rifle Winchester.
De tant en tant agafaven algú robant: si no era gran cosa, un parell de quilos de tomàquets, per exemple, el que es feia era requisar-ho i amonestar verbalment la persona que els duia, però si la cosa era superior, portaven detingut el lladre fins a les cel·les de l’Ajuntament, (on ara hi ha la sala de plens), per tot seguit comunicar-ho al comandant de puesto, en aquest cas Sr. Suárez , de la Guàrdia Civil, que estava situat a l’actual carrer Francesc Macià cantonada amb Torrefigueres. A partir d’aquí el tema podia derivar en multa o presó.
El 1982 el servei de guarda de camp va ser traspassat al Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya i amb ell en Jaume, que ja era el darrer guarda de camp.
Durant més de 50 anys en Jaume Pascual va estar voltant pel terme santboià, bàsicament la Marina però també a muntanya, especialment en temps de cireres. Això ha fet que hagi conegut un paisatge i unes persones que cada cop formen més part del passat. La coneixença de la gent i de la terra eren fonamentals per poder donar seguretat a la gent que hi vivia i en vivia. Malauradament aquesta manera de fer és també cosa del passat. Ell ha estat el darrer guarda de camp en actiu a Sant Boi. En aquests moments, a Marina, la vigilància correspon als guardes de camp del Parc Agrari del Baix Llobregat.
Un darrer apunt sobre en Jaume Pascual és el seu paper de carter de la Marina: a les masies de Marina mai va arribar el servei de correus. Per aquest motiu i a instàncies d’en Pere Pujadas, l’aleshores secretari de la denominada Cámara Agrária, en Jaume va començar a fer de carter per tota la gent de la Marina. Anava a correus a recollir la correspondència i ens la feia arribar a les masies. Va ser un servei molt útil i d’agrair. Sempre recordaré, de nano, quan en Jaume venia a Cal Sans i sortíem de casa esperitats a veure que portava.
Amb aquest petit article he volgut aportar algunes dades sobre un servei, el de guarda de camp, poc conegut per la majoria de la gent de la nostra població.

Els nous usos al delta del Llobregat

Els darrers anys la transformació que ha tingut lloc el delta del Llobregat ha estat brutal. L’ocupació de sòl i més sòl per tot tipus d’usos i nous usos ens deixa un paisatge absolutament contrastat: hi trobem de tot, des de ramaderia a centres comercials, des de pagesos i masies a gratacels d’oficines; i així podríem continuar.
Un dels nous usos és el fet d’acollir a la zona del barri Riera i el Serrallo* de Cornellà, el nou camp de futbol del RCD Espanyol, junt amb una nova àrea comercial. Aquest fet significa d’entrada acabar d’eliminar els pocs testimonis del passat agrari de Cornellà, juntament amb l’ARE, i del marge esquerra del delta del Llobregat. En segon lloc i especialment significatiu, és el fet que un equip de futbol com és l’Espanyol situï el seu estadi ja fora de Barcelona ciutat, en aquest cas al delta. Aquest fet ens demostra un cop més el basculament del centre de Barcelona cap al riu Llobregat, i en conseqüència l’enorme pressió que han de rebre els espais lliures no construïts.
Ja caldrà estar atents al que dirà finalment el nou Pla Territorial Metropolità de Barcelona envers a tota la plana del Llobregat.

* De fet aquesta zona es troba a cavall dels termes de Cornellà i el Prat, fent que la porteria nord es trobi a Cornellà i la sud al Prat. Fins als anys 80 en aquest punt hi havia la Marrada, un pronunciat meandre del Llobregat eliminat per poder fer el cinturó del litoral o A-2.

Afganistan

L'Afganistan dins el conjunt de nacions del món mereix un tractament diferent; u país pobre, marcat per la violència i la intolerància envers els drets més elementals de les persones, especialment les dones, ha esdevingut un dels punts del planea que més mal de caps ha causat a nivell internacional. Ocupat per les Forces Internacionals de Seguretat (ISAF), sota el comandament de l'OTAN, aquest país muntanyós i continental va fer trontollar la poderosa URSS durant els anys 1980 i Occident a partir dels anys 1990.

Qui més malauradament ho està passant, i de llarg, són les dones. Només cal veure la tasca que està fent l'Associació de Cooperació per l'Afganistan, rebatejada recentmet com a Associació de Cooperació per l'Africa, Amèrica i l'Àsia.

En vaig estar parlant amb la seva presidenta, la Glòria Company, en el pograma de Ràdo Sant Boi, Parlem de territori, parlem de Medi Ambient. Les condicions de treball en un territori on continuament hi ha atemtats suicides a qualsevol estranger o afganès que col·labori en detriment de la manera de pensar i fer dels talibans són molt dures, tal i com ens explica la Glòria. ACAF té la seva seu a Sant Boi, concretament l'Hotel d'Entitats i sempre són benvingudes les persoes que hi vulguin col·laborar. Si en voleu saber més podeu escoltar l'entrevista:

Curs d'història de Sant Boi

El proper dijous 16 d'octubre tindrà lloc la primera sessió del curs d'històra de Sant Boi, serà a càrrec de Maria Lladó Barreda i tractarà sobre la cultura ibèrica i romana en la nostra població.

D'aquesta manera i al llarg de sis dijous a les 7 de la tarda, a la sala d'actes de l'Hotel d'Entitats de Sant Boi, podrem conèixer una mica més la nostra història, la més propera, la de Sant Boi i el seu entorn.

El curs l'organitza l'Òmnium Cultural, en aquest cas la seva delegació a Sant Boi, i el Museu de Sant Boi i compta amb el suport de l'àrea de Cultura de l'ajuntament. La inscripció de 10€ inclourà un dossier amb material aportat pels propis ponents.

3a Pujada a Can Cartró

El proper diumenge 5 d'octubre tindrà lloc per tercer any consecutiu la pujada popular al turó de la Creu de Can Cartró. Es tracta d'un dels indrets menys coneguts del nostre terme. Abans però, això no era així: la masia de Can Cartró i el turó situat més amunt, eren un lloc on moltes famílies santboianes, colomenques, i dels pobles del voltant, anaven a passar el dia, a buscar herbes del bosc, bolets,... a més era un lloc també s'hi anava a treballar a les nombroses vinyes de cirerers.
Amb el pas dels anys, les vinyes foren abandonades, i les passejades cal al turó de Can Cartró es van deixar de fer.
L'any 2006 des de l'Oreig (actual Òmnium Cultural) i amb el recolzament de moltes persones i del propi ajuntament de Sant Boi, vam voler recuperar la memòria i l'espai, i ho vam fer en commemoració del 50 è aniversari de l'aplec en el qual es va construir la creu.
El valor ambiental i cultural d'aquest indret fan que valgui molt la pena recuperar-lo per a tota la gent. Abans de la Creu, en aquest mateix lloc hi havia el Pi de Can Cartró. Era un pi d'unes proporcions enormes i segons es deia se'l podia distingir a forces quilòmetres de distància...
Així doncs, el diumenge 5 d'octubre ens trobarem a les 9h. del matí al carrer Eucaliptus. Al cap d'una estona i quant siguem força gent, cap a 2/4 a tot estirar, arrencarem cap a Can Palós. Allà podrem fer un most de fruita del nsotre Parc Agrari del Baix Llobregat i rebrem algunes explicacions del nostre regidor de Medi Ambient, en Josep M. Cervelló, sobre el valor i futur de la zona. D'allà anirem tot xino-xano cap a la Creu de Can Cartró. Dalt la creu, després d'unes paraules, tindrem l'actuació d'un duet encapselat per en Cesk Freixas.
En acabat tornarem al punt de sortida per anar a dinar cadascú a casa seva.
Es tracta d'una passejada senzilla però que a comptat amb l'organització de la secció santboiana d'Òmnium Cultural Baix Llobregat i les col·laboracions de Ràdio Sant Boi, Sol i Clima i les regidories de Medi Ambient i Entorn Natural i la de Cultura de l'Ajuntament de Sant Boi.

El tren que no va arribar mai a Sant Boi

Durant les darreres dècades del segle XIX el ferrocarril va viure la seva gran expansió a Catalunya i a la resta de l’estat. El 1877 estava en projecte la línea que explotaria la MZA anys més tard i que havia de creuar tot el delta del Llobregat, essent el primer gran impacte de la societat industrial de tots els hi vindrien al seu darrera. Fins aleshores les comunicacions eren les mateixes que en segles anteriors: camins de carro, impracticables en èpoques de pluges, sense cap carretera moderna que comuniqués els pobles del delta d’una manera digna.
El projecte ferroviari de portar el tren de Barcelona fins a Valls contemplava el seu pas per Sant Boi, tot establint una estació on actualment trobem la zona de la plaça Europa (Gato Negro). El tren venia del Prat, a on només hi havia d’haver un baixador, i des de Sant Boi continuava cap a Gavà, passant de llarg de Viladecans. Les raons que van fer abandonar aquest primer projecte no són del tot clares, però el fet és que es va preferir fer un traçat totalment rectilini des del Prat cap a Gavà, passant per sota Viladecans, i marginant completament a Sant Boi. Les conseqüències d’aquella decisió encara les estem pagant avui: Sant Boi no té tren tipus RENFE, tot i que hi passen tres línies pel seu terme. La subsanació d’aquesta decisió es produirà quan els propers anys acabi arribant la C-3 de rodalies a Sant Boi; això sí, provinent de Sant Joan Despí i no del Prat.

Ciutat flotant

És innegable que el delta del Llobregat és el principal node de comunicacions del Mediterrani occidental; avions, cotxes, camions, trens ràpids i trens més lents, metros, helicopters i tot tipus de vaixells, tenen com a punt d'arribada o de partida aquest espai geogràfic. Des de qualsevol turó que envolta el delta es pot contemplar a tot hora aquest brogit, i d'avegades, des del Puig del Castell de Sant Boi, d'on és possible veure el mar, ens trobem a l'horitzó autèntiques ciutats flotants que empetiteixen les construccions situades a terra ferma.
Aquesta imatge presa un dissabte del mes de juliol des del carrer Sant Pere ens posa de manifest les grans dimensions d'alguns creuers que naveguen per la Mediterrània.

Projecte Boscos de Muntanya al Parlem

Sovint es té la impressió que el nostre país es troba en un procés de desertització imperable. Res més falç. La massa boscosa no ha parat d'augmentar al llarg del passat segle XX. Les muntanyes catalanes havien estat conreades d'una manera massiva, aprofitant qualsevol racó, per costerut que fos. Això a les muntanyes baixes. A la muntanya mitjana passava el mateix, juntament amb l'aprofitament de la fusta i el carboneig. El resultat era un paisatge escàs de masses boscoses. Ara tot allò ja és història. Els boscos han tornat a ocupar el seu espai. Però curiosament, amb aquest fet, alguns paisatges amb un gran valor natural per la seva biodiversitat, com els prats de dall, han anat desapareixent. I també ha desaparegut molta cultura i coneixements al vosltant del bosc i el seu aprofitament.

És per això que des de l'Associació Hàbitats estan impulsant el Projecte Boscos de Muntanya. Vam estar conversant amb ells a la ràdio, al Parlem de Territori, parlem de medi ambient. Per segon any consecutiu realitzaran estades al Pallars Sobirà, concretament als municipis de Llavorsí i Rialp. Si voleu conèixer una mica més podeu escoltar el programa:

Per altra banda l'Associació Hàbitats impulsar altres projectes, com ara el Projecte Rius, del qual n'hem parlat algun cop a la ràdio.

Samarretes santboianes de l'Òmnium

Aquest estiu podrem lluir samarretes amb temàtica santboiana. La secció de l’Òmnium Cultural Baix Llobregat a Sant Boi ha fet dos models de samarretes on es mostren aspectes que caracteritzen la nostra població de Sant Boi:
Una de les samarretes té un tó irònic envers les infraestructures i l’anomena’t pont de Sant Boi, al qual cada cop li surten més competidors que en prou feines deixen entreveure el campanar de Sant Baldiri. És la samarreta i Els ponts de Sant Boi.
L’altre samarreta fa referència a les muntanyes que envolten la nostra població i el que hi podem trobar: des de Sant Climent, a Sant Ramon, la Vall de Santa Bàrbara o la Creu de Can Cartró. És una manera de divulgar el nostre patrimoni paisatgístic tot col·laborant amb una entitat com és Òmnium.
Els dibuixos han estat elaborats per la il·lustradora Xènia Viñas, la qual podeu conèixer a www.samarretaxinxeta.blogspot.com
Si us animeu a comprar-ne, les podeu trobar a:
Cal Ninyo, carrer Major 43 i a la Papereria Isard, plaça Llorenç Presas, 6

Entrevista Plataforma Xúquer Viu

L'aigua i la seva escassetat en determinats llocs i mesos de l’any forma part de la manera de ser del nostre país. Arreu del territori hi havia diverses estratègies per fer front al problema de la manca d’aigua, especialment als llargs estius mediterranis: cisternes per recollir l’aigua de pluja, llargues mines d’aigua fins als pobles,... sempre però consumint dintre de les possibilitats del recurs.
Amb l’arribada del segle XX, arribaren els embassaments, primer per explotar-los com a fonts de producció d’energia hidroelèctrica, i després, a finals de segle i especialment a començaments del present, la solució que se’ns proposa per a l’obtenció d’aigua són els transvasaments. Sense ara voler si tots són necessaris o són fruit d’un model consumista del territori i de l’aigua sense aturador, fa algun temps enrere vaig entrevista la Graciela Ferrer, membre de la Plataforma Xúquer Viu. Es tracta d’una plataforma de ciutadans valencians que, conscienciats davant la política hidràulica portada a terme al País Valencià, i també a Castella la Manxa, i les conseqüències que comportava sobre els seus rius, el Xúquer especialment, van començar a organitzar-se per denunciar el que està passant a les comarques centrals valencianes. El que ens sembla una novetat al principat, el Ter per exemple, ja fa temps que succeeix al País Valencià.

Sant Joan a Marina

La nit de Sant Joan a Marina, a Cal Sans, era tot un esdeveniment per a la canalla; uns dies abans localitzàvem tot allò que volíem cremar a la foguera, ja fos a les golfes, al feixiner o quant anàvem a Mercabarna a descarregar i en el viatge de tornada arreplegàvem algun que altre palet o caixa d’embàs perdut. La foguera la fèiem al pati o alguns anys, a l’era. Junt amb els cosins, fèiem esclatar tot tipus de petards als llocs més inimaginables, no cal dir que els gats i els gossos desapareixien...
Ja entrada la foscor enceníem la foguera. Era espectacular l’alçada que assolia. A Cal Sala ( o Cal Sardà, com es prefereixi) feien el mateix. I a Cal Pelut. Poc a poc s’anaven encenent les fogueres de les masies veïnes on hi havia revetlla. Mentrestant a l’horitzó, el cel era més propi d’un front en conflicte: miraves al cel de Sant Boi, Viladecans, el Prat o de Cornellà i era un continu de llums de coets i explosions llunyanes... i ja ben entrada la mitja nit, per sobre dels camps una boira de fums recorrent la Marina.
Mentrestant, a Cal Sans, un any més, el Sant Joan Baptista era testimoni de l’arribada del solstici d’estiu. Fet de rajola dita de València, és una mostra d’art popular. Explicaven a casa, que durant la Guerra Civil, va estar emblanquinat per tal que no fos destruït, ja que es tractava d’una imatge religiosa.
El Sant Joan Baptista de Cal Sans recorda a aquells quadres renaixentistes amb un paisatge de fons idealitzat i bucòlic i un Sant Joan jove i ben format físicament. A la dreta del personatge hi té un bastó en forma de creu amb la inscripció Ecce Agnus Dei, aquí l’anyell de Déu. A la seva falda ens apareix l’anyell. La data en què es va fer aquesta obra de rajola policromada la desconeixem. L’actual construcció de la casa és del 1870, tot i que anteriorment ja existia part de l’edifici.
Algunes masies del delta tenien a les seves façanes imatges religioses fetes de ceràmica, com per exemple Cal Monjo. És un patrimoni sovint molt desconegut però que cal preservar i conèixer.

El Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona

Ja des de fa alguns anys, la Monserrat Sanz i en Joan Daura fan recerca, en paraules majúscules, és a dir, trepitjant el territori tot aportant dades noves. La recerca a casa nostra mai ha estat prioritària en la nostra societat. Ells dos van crear el Grup de Recerca del Quaternari, vinculat al SERP –Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques- de la Universitat de Barcelona. En Joan Daura es va doctorar el passat mes de maig en prehistòria a partir de les seves recerques dins el Grup de Recerques.

La capacitat de treball del Grup de Recerques ha estat enorme: estan treballant tot l’àmbit del Baix Llobregat i el Garraf. Van ser els descobridors de la mandíbula de Neanderthal de la cova del Gegant de Sitges, han treballat a Begues, Gavà, Sant Boi, Vallirana i Castelldefels, i en aquests moments ha Viladecans on el proper dimecres 11 de juny presentaran conjuntament amb l’ajuntament de la ciutat, els resultats de les seves excavacions: rinoceronts ienes, cèrvols, tortugues, etc. una fauna i una flora d’uns ambients força diferents als actuals.

Si en voleu saber més podeu contactar a la seva adreça d’internet a:

Grup de Recerca del Quaternari o bé podeu escoltar l’entrevista a la Montserrat Sanz a l’espai Parlem de territori, parlem de medi ambient de Ràdio Sant Boi:

Parlem de territori, parlem de medi ambient (Ràdio Sant Boi)

Des de fa més de tres anys estic col·laborant a Ràdio Sant Boi amb la realització de l’espai Parlem de territori, parlem de medi ambient. Aquest programa s’emet dins el magazine matinal Dia i mig, conduït per la Mònica Santacreu. Dins el Dia i mig podeu trobar altres espais destinats a les dones, als viatges, cinema o l’educació per posar alguns exemples.

A Parlem de territori i medi ambient, tracto de tot allò que té a veure amb el territori i generi alguna conseqüència sobre ell, partint sempre d’una visió sensible des del punt de vista ambiental: l’urbanisme, la mobilitat, els fenòmens atmosfèrics, la història, els rius, les plantes, el reciclatge, els incendis, la geologia, energia solar... tot té cabuda dins l’espai.

Al llarg d’aquest temps he entrevistat a gent de Sant Boi i comarca, però també de la resta del territori, Pals, delta de l’Ebre, València, l’Alt Empordà, Mallorca, Vallès, etc i hem parlat d’altres territoris, Galícia, Canàries, sudest-asiàtic,etc.

Ara, fet l’esforç tecnològic pertinent, algunes d’aquestes entrevistes les podreu escoltar en aquest bloc, dins l’etiqueta de Parlem de territori i medi ambient a Ràdio Sant Boi (89.4Mhz). Molts dels entrevistats podreu escoltar el programa a través de la xarxa.

I per qui visqui a Sant Boi i rodalies, aquest s’emet entre ¼ de 12 a les 12 dels dimarts al matí i compta amb el suport de la Regidoria de Medi Ambient i Entorn Natural de l’Ajuntament de Sant Boi.

En el post que trobareu a continuació, hi trobareu el primer que he penjat, en gran mesura a mode de prova.

Entrevista a Carles Ortí, membre de la PTP(Ràdio Sant Boi)

L'associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) és una entitat sense ànim de lucre que promou l'ús del transport públic, proposa la seva millora així com un model més sostenible de transport dins la nostra societat.
En aquesta entrevista conversem amb el Carles Ortí, membre de la PTP. Va ser realitzada dins el marc del programa de ràdio Sant Boi Parlem de territori, parlem de medi ambient, que s'emet els dimarts al matí d'11 a 12h. dins el magazine matinal que condueix la Mònica Santacreu. Durant al llarg de l'entrevista, parlem de l'estat del nostre transport ferroviari i el seu estat durant els ultims anys.
Si la voleu escoltar, heu de clicar l'adreça que teniu a continuació:

Aquesta entrevista es va emetre l'octubre del 2006

Al mestre Jaume Codina

El passat 22 de maig ja va fer un any de la mort d’en Jaume Codina. La influencia de la seva obra en la meva formació i interès pel delta ha estat clau. A casa, a Cal Sans, hi havia sempre algun dels seus llibres; de fet la seva família (era de Cal Matetes) i ell mateix eren coneguts per la meva (especialment els meus avis).

La seva tasca d’historiador i geògraf, en voler entendre com la gent del fang va anar conquerint aquelles inhòspites terres em va fer desvetllar les ganes de conèixer casa meva, la Marina i el delta per extensió i com s’havia creat aquell paisatge tan quotidià per a mi però en retrocés i desconegut per la major part de la gent.

Vaig tenir la sort de poder-lo tractar en algunes ocasions, moltes menys de les que jo hagués volgut, sempre sorprenent amb la seva enorme memòria respecte a dates, persones o fets. Malauradament no hi ha gaires investigadors com ell i nosaltres, la gent del fang vam tenir la sort de tenir-lo. Les seves aportacions són molt nombroses, només cal que busqueu per la xarxa i trobareu la seva extensa bibliografia sobre el delta i els seus municipis.

La lenta i inexorable extinció de l’activitat agrícola al Prat

El que havia estat el municipi de la comarca amb més terres conreades, i de regadiu, amb productes tan coneguts com la carxofa, els enciams o els melons, per citar-ne alguns, és cada cop d’esdevenir un municipi on l’activitat agrícola desaparegui per complet. Si ens fixem en les transformacions escomeses arran del Pla Delta, per continuar amb la multiplicació del sòl urbanitzable destinat a tot tipus d’usos, el Prat que amb l’aeroport ja assumia una enorme càrrega sobre el seu territori, veurà com en pocs anys només quedaran de forma marginal algunes mujades de terres entre l’aeroport i els espais humits del riu (potser més aviat com a sòls de protecció del propi aeroport) i alguna mujada més al sector de la Ribera.

És a la Ribera on trobem encara alguna de les darreres masies pratenques, concretament destacar Cal Monjo i paradoxalment Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Malauradament no només retrocedeix l’espai agrari al Prat: Gavà i Viladecans també en perden. I a on de una manera definitiva extingeixen la pagesia, ara existent com un testimoni del passat, és a l’Hospitalet (Feixa Llarga).

En un moment on els productes bàsics alimentaris es troben en plena escalada de preus per diverses causes com pot ser el cost del transport i els nombrosos intermediaris, per no dir res de les qualitats de sabors, etc. dels productes, a Catalunya colguem de ciment el sòl agrícola més fèrtil que tenim. Esperem no haver de lamentar en un futur proper el haver malmés el delta més fèrtil de la Mediterrània.

Adjunto la previsió de sòl agrícola a protegir segons l’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità de Barcelona.

L’ateneu santboià, el nucli antic i el paper de Sant Boi dins el conjunt de Catalunya

Des de fa pocs dies tenim coneixença de la sentència del Tribunal Suprem respecte a la titularitat de la finca de l’Ateneu Santboià. Aquesta sentència, per altra banda la menys desitjable, fa que les coses es clarifiquin i es pugui començar a plantejar com aquesta peça tan emblemàtica de la ciutat i la comarca, esdevé de tots els santboians i santboianes. No només es tracta d’un sentiment envers el que ha estat l’Ateneu. Es tracta d’un acte de responsabilitat i d’un enorme repte per a la ciutat i per a tots els santboians, des de els qui tenen càrrecs de responsabilitat fins als veïns i veïnes. Responsabilitat perquè l’Ateneu pot ser i ha de ser un revulsiu per al Nucli Antic i per a tota la ciutat; Sant Boi ha de tornar a sortir el mapa.

És per això que l’Ateneu és un repte. Primer que sigui de titularitat pública en tota la seva totalitat. Després com a de ser aquest espai i que hi hem de fer. I finalment com el gestionem.

El com ha de ser i que hi pot haver vindrà condicionat per les expectatives arqueològiques de la finca, que no són poques. Tenim Ca l’Amigant, masia que caldrà estudiar el seu valor i possibilitats i si convé integrar-la en el nou espai. La finca de l’Ateneu, per les seves dimensions, ha d’acollir un espai cultural polivalent, en l’antic cinema, que doti a la ciutat d’un espai prou gran i ampli per a tot tipus d’esdeveniments (des de produccions teatrals, concerts de tot tipus, circ, etc.) i pot acollir a la vegada diversos espais on les entitats els autogestionin. I podria acollir un centre d’atenció turística de la Generalitat (CAT), lligat a les troballes de la finca i de tot el Puig del Castell: la finca té les condicions que calen per a una instal·lació d’aquest tipus (comunicada, situada en un entorn amb valor històric i paisatgístic,...).

La gestió, crec que ha de passar per la cogestió d’aquest espai que serà públic. El fet que la propietat sigui pública, no ha de significar limitar o posar traves al seu ús. Aquest ús per part de les entitats s'ha de poguer produir quan elles creguin convenient (ja sigui caps de setmana, vespres o nits), sempre dins d’un funcionament lògic i consensuat.

Adjunto el mapa elaborat ara fa poc més d’un any per part d’Esquerra de Sant Boi on es mostraven les possibilitats no només del sector de l’ateneu sinó de tot el nucli antic de la ciutat. És un repte i una responsabilitat de tots i totes envers la ciutat i el nostre llegat cultural, que aquests propers anys sapiguem entre tots resoldre el tema de l’ateneu i fer sortir Sant Boi al mapa. Finalment agrair a l’actual Junta de l’Ateneu Santboià el haver estat a l’alçada presentant recurs en el seu moment. Crec que estan cridats a dir moltes coses sobre aquest nou repte que serà l’ateneu.

El cap del riu

Aquest és el topònim en què tradicionalment la gent del fang, o sigui la gent del delta del Llobregat, ha anomenat la desembocadura del riu Llobregat. D’aquesta desembocadura podríem explicar moltes coses: a prop seu hi havia la masia de Cal Truco, ja desapareguda fa uns anys a causa de la regressió del delta, o bé podríem parlar dels pirates barbarescos que s’amagaven a la gola del riu per assaltar els vaixells que sortien o s’apropaven al veí port de Barcelona, o bé quan hi havia llevantades amb importants aiguats i l’aigua del Llobregat no podia desembocar provocant greus inundacions al delta, o bé...

Aquesta era un zona allunyada dels pobles veïns; aquí hi trobàvem autèntiques bestioles de Marina, gent més aviat solitària, avesada a fer front a les dures condicions de treballar la terra tan a prop del mar. Aquí és on es plantava la major part de l’arròs del delta.

L’any 1957 ambdós marges del riu eren encara un verger agrícola: la Marina de l’Hospitalet (aleshores ja terme de Barcelona) i el districte de la Bunyola al Prat, juntament amb un Llobregat viu, són el que plasma el mapa que adjunto. En canvi, a principis del segle XXI, ja no en queda res. Els camps d’ambdós marges han desaparegut sota el darrer impuls expansiu del port de Barcelona, i finalment han fet desaparèixer el propi riu Llobregat, desviat 2,5 quilòmetres cap al sud. En el seu lloc, on per hi havia una important colònia de corbs marins, i malgrat la campanya duta a terme per DEPANA, el riu ha estat sepultat per donar lloc a una macro estació intermodal. En el seu moment s’havia proposat salvar un petit tram de riu a forma d’estany (com el Remolar o la Ricarda) fet que si s’hagués produït seria l’únic aiguamoll deltaic de la ciutat de Barcelona. Finalment tota la llera serà estació.
Els dos mapes els vaig elaborar a partir de fotografia aeria per a diferents articles.

La Marina de l’Hospitalet. What else?

El marge esquerre del Llobregat ha estat transformat gairebé en tota la seva totalitat per part de l’expansió industrial i urbana de la ciutat de Barcelona. Fins fa poques dècades era possible passejar-se per les hortes i fruiterars de Cornellà, l’Hospitalet i Sants. El canal de la Infanta regava des del s. XIX les seves terres deltaiques. També va ser el causant d’una incipient industrialització de la zona amb els seus salts d’aigua. En el marge esquerre teníem una gran platja sorrenca que s’estenia des del Morrot de Montjuïc fins al Cap del Riu. Hi podíem trobar pescadors a Can Tunis i algun de l’Hospitalet.

Els canvis ja comencen l’any 1920 amb la segregació en favor de Barcelona de 900 Ha del terme de l’Hospitalet. I amb elles desenes de masies. S’havia de construir el port franc de Barcelona, amb una zona adjacent, la Zona Franca. Després va venir la SEAT (1956), i amb ella un dels polígons industrials més grans del sud d’Europa. Altres serveis van anar ocupant la zona: Mercabarna, la continua expansió industrial del sector de la Carretera del Mig, els barris de Bellvitge, del Gornal, el complex hospitalari, el metro...

Avui les Marines de Sants i l’Hospitalet tornen a ser transformades de nou. El basculament del centre de Barcelona envers al delta es fa notar: la Fira de Barcelona, la City Metropolitana, l’eix terciari de la plaça Europa, el WTC Almeda de Cornellà, el camp de futbol de l’Espanyol, noves línies de metro, habitatges, hotels,... i de manera marginal encara podem trobar alguns camps a la Feixa Llarga o algunes masies, testimonis d’un passat força recent: Can Gotlla, a tocar de les torres de la plaça Europa, li poden aplicar allò de: la Marina d’Hospitalet, What else?.

El tren d'alta velocitat i el Parc Agrari

El TAV i el Parc Agrari. Qui ho diria?

Del pas del tren d’alta pel mig del Parc Agrari del Baix Llobregat se’n podria fer un llibre. Un cop més, el nostre espai agrícola va haver de sucumbir davant una nova infraestructura. De Madrid fins a Sant Joan Despí, el tren AVE i els mercaderies circulen pel mateix traçat. Però en arribar a Sant Joan, hi ha qui va decidir que els passatgers havien de passar pel ben mig de la zona agrícola per anar a l’estació del Prat, la qual estava cridada a ser el “nou Sants” del sud de Barcelona (metros, rodalies, AVE,...). Cal però, tenir present que amb aquesta estació hi anava relacionat l’eixample nord del Prat...

Les conseqüències de tot plegat eren crear una nova cicatriu a la zona agrícola. Finalment es va imposà el soterrament de la major part del recorregut del nou tren dins el Parc Agrari. El resultat dos anys després de les obres és força acceptable a nivell paisatgístic. Una altra cosa és com aquesta obra afectarà a l’aqüífer. Qui sap si aquest esforç per soterrar l’AVE, ja s’ha fet en previsió per a futures i definitives urbanitzacions...

El cas és que on fa dos anys hi havia un gran sot, amb un calaix de formigó en construcció, ara hi tornen a haver-hi camps llaurats o de faves. La regadora, la quatre, torna a ocupar el mateix lloc per on passava. Això sí, en el camp del Terrida, ara tot cercat, és on trobem una de les sortides d’emergència del nou túnel. I cal Sans, qui sap si pel pas d’aquesta infrastructura, ha estat restaurada de dalt a baix. Totes aquestes imatges corresponen a la Marina santboiana.

El delta del Llobregat. Terres d'oblit

El delta del Llobregat. Terres d'oblit, ha estat una de les grans satisfaccions com a geògraf i divulgador en les quals he tingut la sort de participar. De la mà d'en Pere Tobaruela, que em va proposar compartir aquest projecte, ens vam proposar donar a conèixer el nostre petit país, el delta del Llobregat. Vam voler fer-ho d'una forma global, parlant de tot el delta i no només d'una part associada als camps i als espais naturals existents actualment: la Marina de Sants i de l'Hospitalet a llevant, fins arribar a les Botigues de Sitges a ponent, són delta i en formen part. El delta ens ofereix un contrast de paisatges i usos brutals. Divulgar, donar a conèixer i algunes propostes de visites, és que pretenem amb aquest llibre. Va acompanyat d'un mapa i fotografies. És el primer número de la col·lecció Descoberta de l'editorial Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM).

La clau d'aigua

La clau d'aigua, d'en Pere Tobaruela

Ara fa un any en Pere Tobaruela presentava una novel·la juvenil ambientada a la nostra comarca i més concretament a la zona del delta i del baix Ordal. Sota el nom de la Clau d'Aigua, el Pere ens presentava un món a cavall del temps present i amb escenaris reals amb un món, uns personatges i un temps passats i ficticis (finals s.II a. C.). Les aventures dels arduans tenen lloc en un món dominat pels romans i en una població de nom Subur on ara trobem Sant Boi. El Garraf i un incipient delta en formació apareixen en la novel·la. També ens apareix el seu barri de la infancia, Bellvitge i algunes localitzacions de la Marina santboiana. I és que el nostre entorn pot ser un lloc idoni on ambientar històries i narracions sense haver de recórrer als tipics espais de l'Anglaterra medieval o bé Barcelona.
Aquesta novel·la està publicada per Barcanova, dins la col·lecció Antaviana Nova. En Pere Tobaruela és escriptor i geògraf, fill del marge esquerre del delta, del Bellvitge fruit de l'al·luvió humà dels anys 60.

Toponímia i identitat al delta del Llobregat

Article publicat en el XXVI Col.loqui general de la Societat d'Onomàstica, celebrat a Lleida a finals de 1999. Aquesta recerca tingué lloc al llarg del 1998-99 per part d'Antoni de Haro i jo mateix.

El canal de la Dreta del Llobregat (I)

El canal de la Dreta com a eix vertebrador del marge dret del Llobregat

Voler entendre i conèixer el que és i ha estat el Baix Llobregat sud sense conèixer els dos causants de la primera gran transformació territorial de la comarca, tot ocultant-los i fent-los invisibles als ciutadans, ha estat un dels pitjors errors.

Construïts durant el segle XIX, primer el canal de la Infanta (1819) i força posteriorment el canal de la Dreta (1860), aquests dos canals van permetre passar del secà al regadiu, del cereal i els emparrats a l'horta i els fruiterars. I amb ells l'arribada de població i certa puixança econòmica.
Malauradament però, el planejament inexistent al llarg del segle XX, la desconeixença envers els causants de la primera revolució paisatgística de la comarca, ha fet que s'hagin tornat invisibles per als ciutadans. I en la major part dels casos d'una forma literal, ja que a diferència del que es fa a l'Europa culta, aquí s'han degradat per acabar soterrats.
Tot i així trobem excepcions. A Sant Boi és possible poder veure una part del canal integrat a la ciutat: a la plaça Pere Carol, al carrer Doctor Pujades o al Carles Martí podem veure un paisatge propi d'un aiguamoll: el canyís o especialment el lliri groc així com polles d'aigua o algun ànec collverd, poden ser vistos en aquest tram de canal. Ara cal però, un bon manteniment tant de la vegetació com del propi canal, com qualsevol altre espai urbà de la ciutat.
A dalt us mostro un mapa que vaig realitzar en motiu d'un article d'homenatge a un destacat professor de geografia de la Complutense de Madrid. Aquest article l'he escrit conjuntament amb en Josep M. Panareda. Mostra les terres que actualment rega el canal de la Dreta del Llobregat.

Can Julià: resum del paisatge agrícola comarcal

La masia de Can Julià ja forma part del patrimoni municipal de la ciutat. Es tracta d'un mas de planta basilical, orientat a migdia. Té un cos o construcció adossat en la paret de ponent, construcció que correspon a una masoveria, de realització posterior a la masia.
La casa es troba situada en el punt de contacte entre el delta i el turó del Puig del Castell, just uns metres ja per sobre la vessant del puig. La casa ha conservat al seu voltant un entorn agrícola en ple nucli antic de la ciutat. Un espai agrícola respresentat per antics conreus de secà a la vessant del turó (oliveres, ametllers,...) i en el seu moment per l'horta i alguns fruiters a la plana deltaica. Aquest fet dóna la oportunitat a la ciutat de Sant Boi de tenir un parc urbà amb una presència arbòrea d'arbres corresponents al paisatge agrícola de la comarca. La llàstima és, l'actuació prevista a la part de la finca corresponent a la plana deltaica. En aquest punt, es preveu la construcció d'un bloc d'habitatges, fet que hipotecarà en part, la creació d'un arborètum públic amb alguns dels arbres que han conformat el nostre paisatge. A la ciutat tenim nombrosos casos de permutes en les quals s'ha evitat alguns desgavells recollits al PGM del 76. Les possibilitats a nivell d'educació ambiental i patrimonial serien enormes, i més dins el context de la zona museística, situada a pocs centenars de metres de Can Julià. Un altre fet que impacta excessivament sobre el paisatge més proper a la casa és la passarel·la que s'hi ha construït. Hi havia possibilitats no tan agressives per facilitar l'accés. Finalment ens resta l'ús futur de l'edifici. Una masia en un entorn com aquest i en una comarca tan urbana com la nostra, un equipament tipus centre d'interpretació del paisatge agrícola d'aquest sector de la comarca lligat a la zona museística, seria un bon destí. I cal que tinguem present que Sant Boi fa una aportació més que significativa de sòl agrícola al Parc Agrari del Baix Llobregat i és el primer productor de carxofa Prat de tota la zona.

Benvinguts al Bestioles de Marina

Sou benvinguts i benvingudes a un bloc que malgrat el seu nom, no està dedicat a la fauna.
El motiu que m'impulsa a fer aquest bloc no és altre que difondre tot allò que té a veure amb el medi ambient i el territori. Especialment el territori més proper al meu dia a dia, com és el delta del Llobregat i el seu entorn més proper.
El nom de Bestioles de Marina fa referència a la plana deltaica del Llobregat. I les bestioles, no són més que un tipus de persones més aviat esquerpes, poc propenses a deixar-se veure pels pobles de la comarca. És una expressió molt pròpia d'aquest territori com és la Marina.

Article: El delta del Llobregat visto por Pierre Deffontaines en 1949.

Article publicat dins el III Col·loqui d'Història del Pensament Geogràfic de l'AGE, celebrat a Barcelona i Palafrugell el novembre de 2006.

Sovint si volem conèixer com era el nostre propi país hem de recórrer a viatjants o estudiosos no catalans. Aquest és el cas d'en Pierre Deffontaines. Geògraf francès que en acabar la Guerra Civil és enviat a dirigir el liceu francès. Va viatjar força pel territori, copçant-lo i dibuixant-lo esquemàticament. El 1949 va publicar una petita monografia (entre moltes altres) sobre el delta del Llobregat, just uns anys abans de la decisiva transformació que tot just vindria les dècades següents. L'original en francès fou publicat a la Revue Géographique des Pyrénées et Sud-Ouest. El 1956 es publicà una traducció en castellà a Estudios Geográficos.
L'any 2006 conjuntament amb en Josep M. Panareda vam fer una petita aportació de la manera de veure el paisatge d'en Pierre Deffontaines, i en particular conèixer i donar a conèixer com era el nostre delta del Llobregat aleshores.

La forma de les coses o com les coses haurien de mantenir les formes

Amb l'arribada de l'era industrial fa més d'un segle, les coses i la seva forma o dimensió van canviar irreversiblement. Els petits ponts de pedra romànics del Pirineu han estat substituïts per grans viaductes d'autopistes que creuen el país.
Fins i tot a Venècia vam poder ser testimonis l'Ariadna, jo i centenars de turistes que la forma de les coses en determinats llocs no hauria d'haver canviat mai. Impressionant veure el transatlàntic i el campanille de Sant Marc al seu darrera.
Per cert, recomano l'obra d'en Neil Labute La forma de les coses. Serà al Teatre Lliure fins al 9 de març.

La serra de Tramuntana de Mallorca vista des del Montbaig

La serra de Tramuntana de Mallorca vista des del Montbaig

Sovint ens expliquen coses o fets que trobem poc creíbles, més propis de ser una llegenda urbana que no pas la realitat.

Això és el que pensava respecte a poder veure l'illa de Mallorca des de Sant Ramon (Montbaig), fins aquell 19 de novembre del 2006.
En acabar de dinar, la natura ens va obsequiar a tots els que allí ens trobàvem, amb una llegenda feta realitat. Unes condicions atmosfèriques exepcionals i la càmera d'en Jaume Vidal per documentar-ho. Després, una mica de recerca sobre la topografia illenca i aquest és el resultat.