27 de maig, 2008

Al mestre Jaume Codina


El passat 22 de maig ja va fer un any de la mort d’en Jaume Codina. La influencia de la seva obra en la meva formació i interès pel delta ha estat clau. A casa, a Cal Sans, hi havia sempre algun dels seus llibres; de fet la seva família (era de Cal Matetes) i ell mateix eren coneguts per la meva (especialment els meus avis).

La seva tasca d’historiador i geògraf, en voler entendre com la gent del fang va anar conquerint aquelles inhòspites terres em va fer desvetllar les ganes de conèixer casa meva, la Marina i el delta per extensió i com s’havia creat aquell paisatge tan quotidià per a mi però en retrocés i desconegut per la major part de la gent.

Vaig tenir la sort de poder-lo tractar en algunes ocasions, moltes menys de les que jo hagués volgut, sempre sorprenent amb la seva enorme memòria respecte a dates, persones o fets. Malauradament no hi ha gaires investigadors com ell i nosaltres, la gent del fang vam tenir la sort de tenir-lo. Les seves aportacions són molt nombroses, només cal que busqueu per la xarxa i trobareu la seva extensa bibliografia sobre el delta i els seus municipis.

26 de maig, 2008

La lenta i inexorable extinció de l’activitat agrícola al Prat



El que havia estat el municipi de la comarca amb més terres conreades, i de regadiu, amb productes tan coneguts com la carxofa, els enciams o els melons, per citar-ne alguns, és cada cop d’esdevenir un municipi on l’activitat agrícola desaparegui per complet. Si ens fixem en les transformacions escomeses arran del Pla Delta, per continuar amb la multiplicació del sòl urbanitzable destinat a tot tipus d’usos, el Prat que amb l’aeroport ja assumia una enorme càrrega sobre el seu territori, veurà com en pocs anys només quedaran de forma marginal algunes mujades de terres entre l’aeroport i els espais humits del riu (potser més aviat com a sòls de protecció del propi aeroport) i alguna mujada més al sector de la Ribera.

És a la Ribera on trobem encara alguna de les darreres masies pratenques, concretament destacar Cal Monjo i paradoxalment Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Malauradament no només retrocedeix l’espai agrari al Prat: Gavà i Viladecans també en perden. I a on de una manera definitiva extingeixen la pagesia, ara existent com un testimoni del passat, és a l’Hospitalet (Feixa Llarga).

En un moment on els productes bàsics alimentaris es troben en plena escalada de preus per diverses causes com pot ser el cost del transport i els nombrosos intermediaris, per no dir res de les qualitats de sabors, etc. dels productes, a Catalunya colguem de ciment el sòl agrícola més fèrtil que tenim. Esperem no haver de lamentar en un futur proper el haver malmés el delta més fèrtil de la Mediterrània.

Adjunto la previsió de sòl agrícola a protegir segons l’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità de Barcelona.

18 de maig, 2008

L’ateneu santboià, el nucli antic i el paper de Sant Boi dins el conjunt de Catalunya



Des de fa pocs dies tenim coneixença de la sentència del Tribunal Suprem respecte a la titularitat de la finca de l’Ateneu Santboià. Aquesta sentència, per altra banda la menys desitjable, fa que les coses es clarifiquin i es pugui començar a plantejar com aquesta peça tan emblemàtica de la ciutat i la comarca, esdevé de tots els santboians i santboianes. No només es tracta d’un sentiment envers el que ha estat l’Ateneu. Es tracta d’un acte de responsabilitat i d’un enorme repte per a la ciutat i per a tots els santboians, des de els qui tenen càrrecs de responsabilitat fins als veïns i veïnes. Responsabilitat perquè l’Ateneu pot ser i ha de ser un revulsiu per al Nucli Antic i per a tota la ciutat; Sant Boi ha de tornar a sortir el mapa.

És per això que l’Ateneu és un repte. Primer que sigui de titularitat pública en tota la seva totalitat. Després com a de ser aquest espai i que hi hem de fer. I finalment com el gestionem.

El com ha de ser i que hi pot haver vindrà condicionat per les expectatives arqueològiques de la finca, que no són poques. Tenim Ca l’Amigant, masia que caldrà estudiar el seu valor i possibilitats i si convé integrar-la en el nou espai. La finca de l’Ateneu, per les seves dimensions, ha d’acollir un espai cultural polivalent, en l’antic cinema, que doti a la ciutat d’un espai prou gran i ampli per a tot tipus d’esdeveniments (des de produccions teatrals, concerts de tot tipus, circ, etc.) i pot acollir a la vegada diversos espais on les entitats els autogestionin. I podria acollir un centre d’atenció turística de la Generalitat (CAT), lligat a les troballes de la finca i de tot el Puig del Castell: la finca té les condicions que calen per a una instal·lació d’aquest tipus (comunicada, situada en un entorn amb valor històric i paisatgístic,...).

La gestió, crec que ha de passar per la cogestió d’aquest espai que serà públic. El fet que la propietat sigui pública, no ha de significar limitar o posar traves al seu ús. Aquest ús per part de les entitats s'ha de poguer produir quan elles creguin convenient (ja sigui caps de setmana, vespres o nits), sempre dins d’un funcionament lògic i consensuat.

Adjunto el mapa elaborat ara fa poc més d’un any per part d’Esquerra de Sant Boi on es mostraven les possibilitats no només del sector de l’ateneu sinó de tot el nucli antic de la ciutat. És un repte i una responsabilitat de tots i totes envers la ciutat i el nostre llegat cultural, que aquests propers anys sapiguem entre tots resoldre el tema de l’ateneu i fer sortir Sant Boi al mapa. Finalment agrair a l’actual Junta de l’Ateneu Santboià el haver estat a l’alçada presentant recurs en el seu moment. Crec que estan cridats a dir moltes coses sobre aquest nou repte que serà l’ateneu.

10 de maig, 2008

El cap del riu


Aquest és el topònim en què tradicionalment la gent del fang, o sigui la gent del delta del Llobregat, ha anomenat la desembocadura del riu Llobregat. D’aquesta desembocadura podríem explicar moltes coses: a prop seu hi havia la masia de Cal Truco, ja desapareguda fa uns anys a causa de la regressió del delta, o bé podríem parlar dels pirates barbarescos que s’amagaven a la gola del riu per assaltar els vaixells que sortien o s’apropaven al veí port de Barcelona, o bé quan hi havia llevantades amb importants aiguats i l’aigua del Llobregat no podia desembocar provocant greus inundacions al delta, o bé...

Aquesta era un zona allunyada dels pobles veïns; aquí hi trobàvem autèntiques bestioles de Marina, gent més aviat solitària, avesada a fer front a les dures condicions de treballar la terra tan a prop del mar. Aquí és on es plantava la major part de l’arròs del delta.

L’any 1957 ambdós marges del riu eren encara un verger agrícola: la Marina de l’Hospitalet (aleshores ja terme de Barcelona) i el districte de la Bunyola al Prat, juntament amb un Llobregat viu, són el que plasma el mapa que adjunto. En canvi, a principis del segle XXI, ja no en queda res. Els camps d’ambdós marges han desaparegut sota el darrer impuls expansiu del port de Barcelona, i finalment han fet desaparèixer el propi riu Llobregat, desviat 2,5 quilòmetres cap al sud. En el seu lloc, on per hi havia una important colònia de corbs marins, i malgrat la campanya duta a terme per DEPANA, el riu ha estat sepultat per donar lloc a una macro estació intermodal. En el seu moment s’havia proposat salvar un petit tram de riu a forma d’estany (com el Remolar o la Ricarda) fet que si s’hagués produït seria l’únic aiguamoll deltaic de la ciutat de Barcelona. Finalment tota la llera serà estació.
Els dos mapes els vaig elaborar a partir de fotografia aeria per a diferents articles.