17 de juny, 2008

Sant Joan a Marina



La nit de Sant Joan a Marina, a Cal Sans, era tot un esdeveniment per a la canalla; uns dies abans localitzàvem tot allò que volíem cremar a la foguera, ja fos a les golfes, al feixiner o quant anàvem a Mercabarna a descarregar i en el viatge de tornada arreplegàvem algun que altre palet o caixa d’embàs perdut. La foguera la fèiem al pati o alguns anys, a l’era. Junt amb els cosins, fèiem esclatar tot tipus de petards als llocs més inimaginables, no cal dir que els gats i els gossos desapareixien...
Ja entrada la foscor enceníem la foguera. Era espectacular l’alçada que assolia. A Cal Sala ( o Cal Sardà, com es prefereixi) feien el mateix. I a Cal Pelut. Poc a poc s’anaven encenent les fogueres de les masies veïnes on hi havia revetlla. Mentrestant a l’horitzó, el cel era més propi d’un front en conflicte: miraves al cel de Sant Boi, Viladecans, el Prat o de Cornellà i era un continu de llums de coets i explosions llunyanes... i ja ben entrada la mitja nit, per sobre dels camps una boira de fums recorrent la Marina.
Mentrestant, a Cal Sans, un any més, el Sant Joan Baptista era testimoni de l’arribada del solstici d’estiu. Fet de rajola dita de València, és una mostra d’art popular. Explicaven a casa, que durant la Guerra Civil, va estar emblanquinat per tal que no fos destruït, ja que es tractava d’una imatge religiosa.
El Sant Joan Baptista de Cal Sans recorda a aquells quadres renaixentistes amb un paisatge de fons idealitzat i bucòlic i un Sant Joan jove i ben format físicament. A la dreta del personatge hi té un bastó en forma de creu amb la inscripció Ecce Agnus Dei, aquí l’anyell de Déu. A la seva falda ens apareix l’anyell. La data en què es va fer aquesta obra de rajola policromada la desconeixem. L’actual construcció de la casa és del 1870, tot i que anteriorment ja existia part de l’edifici.
Algunes masies del delta tenien a les seves façanes imatges religioses fetes de ceràmica, com per exemple Cal Monjo. És un patrimoni sovint molt desconegut però que cal preservar i conèixer.

2 comentaris:

Caveguet ha dit...

tens tota la raó, eren Sant Joans inigualables... t'has deixat de comentar els trons que posàvem a les llaunes d'oli de cotxe, que anaven ben bé una desena de metres enlaire; com patien les formigues o també les granotes, quan vam descobrir que els "xinos" explotaven dins i a sota l'aigua..... i bé, em podria allargar en mil i una anècdotes....

Jaume Sans Margenet ha dit...

Tens raó, no he volgut dir segons quines bestieses de marina fèiem... com fer còrrer coets per terra o a dins del safareig com va fer qui ja saps, fent-lo esclatar tot provocant una pluja, o el que dius de les llaunes d'oli de cotxe o del tractor al mig de l'era...a part de saltar a troços alguns metres, cremàven per dins.
Ara, des del turó del Puig del Castell, a la llunyania encara es poden veure les fogueres,cada cop menys en número, cremar sense cap traba ni problema la nit de Sant Joan.
Jaume