El paisatge de les construccions de pedra en sec s'extén a tot el món mediterrani, món dominat sovint pels accidents orogràfics que el singularitzen encara més. Els massissos calcàris són els que ocupen una bona part d'aquesta orografia accidentada. L'aprofitament i adaptació del rocam ens apareix arreu, ja sigui en les construccions més senyorívoles com en senzilles cases de pagès o en les cabanes. A la població occitana del Mas d'Azil, on per anar-hi des de Catalunya s'ha de passar en cotxe per dins una cova molt espectacular, estan concienciats en recuperar el paisatge de la comarca, especialment el paisatge de la pedra en sec. Un manera de fer-ho i de cridar l'atenció ha estat en reproduir alguns d'aquests elements paisatgístics davant mateix del seu ajuntament, al mig de la plaça del poble. En veure-ho, m'ha recordat que a Sant Boi, des de Medi Ambient s'està treballant amb la mateixa idea. A França tenen molt clar el respecte al patrimoni històric i cultural, que no el lingüístic malauradament, i tenen clar que és un recurs de desenvolupament econòmic, desenvolupament basat en el turisme cultural, del qual a França tenen la sort de tenir un enorme públic potencial. Però la coincidència amb Sant Boi i el Mas d'Azil em fa pensar que per un cop ens estem movent al mateix moment que ho fa una població situada en un estat que és referència en el desenvolupament del turisme de qualitat.Si voleu conèixer el que s'està fent a Sant Boi, visiteu el bloc d'en Xavier Sànchez.
