Projecte Boscos de Muntanya al Parlem

Sovint es té la impressió que el nostre país es troba en un procés de desertització imperable. Res més falç. La massa boscosa no ha parat d'augmentar al llarg del passat segle XX. Les muntanyes catalanes havien estat conreades d'una manera massiva, aprofitant qualsevol racó, per costerut que fos. Això a les muntanyes baixes. A la muntanya mitjana passava el mateix, juntament amb l'aprofitament de la fusta i el carboneig. El resultat era un paisatge escàs de masses boscoses. Ara tot allò ja és història. Els boscos han tornat a ocupar el seu espai. Però curiosament, amb aquest fet, alguns paisatges amb un gran valor natural per la seva biodiversitat, com els prats de dall, han anat desapareixent. I també ha desaparegut molta cultura i coneixements al vosltant del bosc i el seu aprofitament.

És per això que des de l'Associació Hàbitats estan impulsant el Projecte Boscos de Muntanya. Vam estar conversant amb ells a la ràdio, al Parlem de Territori, parlem de medi ambient. Per segon any consecutiu realitzaran estades al Pallars Sobirà, concretament als municipis de Llavorsí i Rialp. Si voleu conèixer una mica més podeu escoltar el programa:

Per altra banda l'Associació Hàbitats impulsar altres projectes, com ara el Projecte Rius, del qual n'hem parlat algun cop a la ràdio.

Samarretes santboianes de l'Òmnium

Aquest estiu podrem lluir samarretes amb temàtica santboiana. La secció de l’Òmnium Cultural Baix Llobregat a Sant Boi ha fet dos models de samarretes on es mostren aspectes que caracteritzen la nostra població de Sant Boi:
Una de les samarretes té un tó irònic envers les infraestructures i l’anomena’t pont de Sant Boi, al qual cada cop li surten més competidors que en prou feines deixen entreveure el campanar de Sant Baldiri. És la samarreta i Els ponts de Sant Boi.
L’altre samarreta fa referència a les muntanyes que envolten la nostra població i el que hi podem trobar: des de Sant Climent, a Sant Ramon, la Vall de Santa Bàrbara o la Creu de Can Cartró. És una manera de divulgar el nostre patrimoni paisatgístic tot col·laborant amb una entitat com és Òmnium.
Els dibuixos han estat elaborats per la il·lustradora Xènia Viñas, la qual podeu conèixer a www.samarretaxinxeta.blogspot.com
Si us animeu a comprar-ne, les podeu trobar a:
Cal Ninyo, carrer Major 43 i a la Papereria Isard, plaça Llorenç Presas, 6

Entrevista Plataforma Xúquer Viu

L'aigua i la seva escassetat en determinats llocs i mesos de l’any forma part de la manera de ser del nostre país. Arreu del territori hi havia diverses estratègies per fer front al problema de la manca d’aigua, especialment als llargs estius mediterranis: cisternes per recollir l’aigua de pluja, llargues mines d’aigua fins als pobles,... sempre però consumint dintre de les possibilitats del recurs.
Amb l’arribada del segle XX, arribaren els embassaments, primer per explotar-los com a fonts de producció d’energia hidroelèctrica, i després, a finals de segle i especialment a començaments del present, la solució que se’ns proposa per a l’obtenció d’aigua són els transvasaments. Sense ara voler si tots són necessaris o són fruit d’un model consumista del territori i de l’aigua sense aturador, fa algun temps enrere vaig entrevista la Graciela Ferrer, membre de la Plataforma Xúquer Viu. Es tracta d’una plataforma de ciutadans valencians que, conscienciats davant la política hidràulica portada a terme al País Valencià, i també a Castella la Manxa, i les conseqüències que comportava sobre els seus rius, el Xúquer especialment, van començar a organitzar-se per denunciar el que està passant a les comarques centrals valencianes. El que ens sembla una novetat al principat, el Ter per exemple, ja fa temps que succeeix al País Valencià.

Sant Joan a Marina

La nit de Sant Joan a Marina, a Cal Sans, era tot un esdeveniment per a la canalla; uns dies abans localitzàvem tot allò que volíem cremar a la foguera, ja fos a les golfes, al feixiner o quant anàvem a Mercabarna a descarregar i en el viatge de tornada arreplegàvem algun que altre palet o caixa d’embàs perdut. La foguera la fèiem al pati o alguns anys, a l’era. Junt amb els cosins, fèiem esclatar tot tipus de petards als llocs més inimaginables, no cal dir que els gats i els gossos desapareixien...
Ja entrada la foscor enceníem la foguera. Era espectacular l’alçada que assolia. A Cal Sala ( o Cal Sardà, com es prefereixi) feien el mateix. I a Cal Pelut. Poc a poc s’anaven encenent les fogueres de les masies veïnes on hi havia revetlla. Mentrestant a l’horitzó, el cel era més propi d’un front en conflicte: miraves al cel de Sant Boi, Viladecans, el Prat o de Cornellà i era un continu de llums de coets i explosions llunyanes... i ja ben entrada la mitja nit, per sobre dels camps una boira de fums recorrent la Marina.
Mentrestant, a Cal Sans, un any més, el Sant Joan Baptista era testimoni de l’arribada del solstici d’estiu. Fet de rajola dita de València, és una mostra d’art popular. Explicaven a casa, que durant la Guerra Civil, va estar emblanquinat per tal que no fos destruït, ja que es tractava d’una imatge religiosa.
El Sant Joan Baptista de Cal Sans recorda a aquells quadres renaixentistes amb un paisatge de fons idealitzat i bucòlic i un Sant Joan jove i ben format físicament. A la dreta del personatge hi té un bastó en forma de creu amb la inscripció Ecce Agnus Dei, aquí l’anyell de Déu. A la seva falda ens apareix l’anyell. La data en què es va fer aquesta obra de rajola policromada la desconeixem. L’actual construcció de la casa és del 1870, tot i que anteriorment ja existia part de l’edifici.
Algunes masies del delta tenien a les seves façanes imatges religioses fetes de ceràmica, com per exemple Cal Monjo. És un patrimoni sovint molt desconegut però que cal preservar i conèixer.

El Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona

Ja des de fa alguns anys, la Monserrat Sanz i en Joan Daura fan recerca, en paraules majúscules, és a dir, trepitjant el territori tot aportant dades noves. La recerca a casa nostra mai ha estat prioritària en la nostra societat. Ells dos van crear el Grup de Recerca del Quaternari, vinculat al SERP –Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques- de la Universitat de Barcelona. En Joan Daura es va doctorar el passat mes de maig en prehistòria a partir de les seves recerques dins el Grup de Recerques.

La capacitat de treball del Grup de Recerques ha estat enorme: estan treballant tot l’àmbit del Baix Llobregat i el Garraf. Van ser els descobridors de la mandíbula de Neanderthal de la cova del Gegant de Sitges, han treballat a Begues, Gavà, Sant Boi, Vallirana i Castelldefels, i en aquests moments ha Viladecans on el proper dimecres 11 de juny presentaran conjuntament amb l’ajuntament de la ciutat, els resultats de les seves excavacions: rinoceronts ienes, cèrvols, tortugues, etc. una fauna i una flora d’uns ambients força diferents als actuals.

Si en voleu saber més podeu contactar a la seva adreça d’internet a:

Grup de Recerca del Quaternari o bé podeu escoltar l’entrevista a la Montserrat Sanz a l’espai Parlem de territori, parlem de medi ambient de Ràdio Sant Boi: