12 de març, 2012

Més que un espai agrari











És clar que les propostes d’inversió s’han d'escoltar i atendre. I, també, és possible estudiar-les sempre que aquestes s’ajustin a les lleis i necessitats reals del país. Sempre dins la legalitat, la transparència i dins un model de país i territori consensuat i sostingut en el temps. Un país seriós no canvia de paradigma econòmic i de model de territori (planejament) cada dos per tres. La proposta que plana sobre el delta del Llobregat de fer una ciutat lligada sota el concepte Eurovegas llença per terra i contradiu el que s’ha fet fins ara a Catalunya de buscar un país més equilibrat i integrat.
En el cas del delta del Llobregat els darrers anys s’ha buscat ordenar el territori, assumint nous sacrificis però preservant clarament d’altres. I per què no?, en el Baix Llobregat també hi ha qui ha començat a apostar pel patrimoni com un eix que doni identitat i autoestima, per tal de generar un terciari basat en el coneixement i la cultura, com passa, per exemple a França . El cas més emblemàtic el trobem a Sant Boi de Llobregat.


Sant Boi davant la proposta d’Eurovegas

Sant Boi, si atenem a alguns dels mapes apareguts en la premsa, es veuria afectat de ple i tiraria per terra un eix de ciutat actual com és la preservació de l’entorn natural i agrícola dins el conglomerat urbà del sud de Barcelona. Aquest eix de ciutat, aquesta aposta de la ciutat de Sant Boi per voler mantenir un entorn no urbà, amb activitat agrícola, amb espais naturals i bosc, ve de lluny i ha gaudit d’un important consens polític i ciutadà des de l’arribada de la democràcia. El creixement demogràfic de les darreres dècades ha estat més moderat a Sant Boi que en ciutats veïnes, no s’ha volgut arribar als 100 mil habitants o més a qualsevol preu. Això només faria augmentar encara més els problemes de tot tipus i congestionaria encara més la ciutat i el seu entorn. A Sant Boi s’ha buscat un creixement més assenyat i amb un entorn amb qualitat de vida: a tall d’exemple, si Sant Boi no aportés el volum de terra agrícola que ha conservat durant aquests anys, el Parc Agrari es veuria greument qüestionat. Per tant, el que ara es vol proposar, la construcció massiva dins l’espai agrícola no urbanitzable, destruiria el que tant d’esforç ens ha costat a tots plegats, i posaria en contradicció els objectius d’un model de ciutat basat en la salut mental, el patrimoni històric a través del nucli antic i els equipaments museístics, i la preservació d’un anell verd no construït al voltant de la ciutat i que tants ciutadans en gaudeixen. Perquè l’espai agrari, la Marina, és més que un espai productiu agrícola i una reserva natural, només cal veure la fotografia i comparar els dos marges del Llobregat, i veure que és un gran pulmó verd.


































06 de març, 2012

Què en quedarà del delta del Llobregat?

Fa uns dies publicava un mapa a on es podria construir a gran escala al delta seguint el planejament existent, com són l'ARE de Cornellà o l'Eixample Nord del Prat... però el que apareixia en alguns mitjans (el Periódico) superava qualsevol previsió de l'àrea susceptible de veure afectada per la proposta Eurovegas o el que li vingui al darrera... la urbanització de gairebé tot l'espai agrari i per tant de gairebé el delta per complet.
El delta està contínuament agredit per tot tipus de propostes urbanitzadores i transformadores del seu paisatge tradicional. Cap a l'any 2008-09 diverses persones ja vàrem participar en un documental on denunciàvem la depradació contínua de territori al delta del Llobregat: El delta negat.

01 de març, 2012

El delta del Llobregat i els seus espais…. protegits?

La relació entre la plana del Llobregat i Barcelona va estretament lligada des de temps immemorials. Prou que ho va estudiar en Jaume Codina. Podem afirmar que la capital catalana no hagués estat el que ha arribat a ser sense l’existència del delta del Llobregat: prats d’engreixatge per al bestiar a l’Edat Mitjana, cacera abundant, rebost de la ciutat quan més calia alimentar la població industrial, aigua per poder beure i moure la industria, espai per créixer el port i els serveis, plana ideal per un aeroport, extenses platges d’esbarjo a l’estiu i els darrers anys, l’aposta per la logística ... el delta i la seva gent han estat donant a la ciutat el que ella li era de menester al preu de fer desaparèixer un paisatge, uns pobles i una identitat.

A canvi, i per primer cop en tota aquesta llarga història entre el Cap i Casal i la gent del fang (com eren coneguts les gents del delta), la ciutat volia ser agraïda. No amb pocs problemes es van anar protegint els espais naturals que encara no havien estat destruïts, i el mateix va passar amb les terres de conreu que miraculosament havien arribat al segle XXI. Es buscava un equilibri davant el darrer reclam de la ciutat vers el seu delta: satisfer l’aposta per la logística i convertir Barcelona en la porta sud de les mercaderies amb destí Europa. Ha estat un sacrifici molt gran: desviació del propi riu Llobregat, desaparició de més platges, d’espais humits, pinedes,camps i masies però la resta es salvava i la ciutat en reconeixia la seva importància i mostrava el seu agraïment protegint-t’ho amb les figures dels Espais Naturals del Delta del Llobregat i el Parc Agrari del Baix Llobregat.

Però els temps canvien molt de pressa. I apareixen nous interessos. Ara, Barcelona reclama un darrer i majúscul sacrifici: poder urbanitzar el que convingui per acollir el darrer paradigma del desenvolupament econòmic: el complex Eurolasvegas. Calen hectàrees a dojo (es parla de 800, com gairebé tot l’Eixample barceloní). De fet, els planificadors del territori ja disposen d’espais “buits” que un dia havien d’acollir milers de pisos (l’altre paradigma del desenvolupament econòmic): un ARE (àrea residencial estratègica) a Cornellà i l’Eixample Nord del Prat. No cal dir que són espais que ningú ha volgut edificar amb més pisos davant la situació de sobreproducció d'habitatges dels darrers anys i la crisi del crèdit. Finalment els terrenys a on haurien d'anar els casinos,etc, a Viladecans, la seva façana marítima, quasi verge, pendent d’ocupar i tapar el “buit” que provoca la presència de carxoferes, melons, canyissars i aiguamolls. Tot això és el que es traspua de les informacions aparegudes en la premsa i la xarxa els darrers dies.

Barcelona i la seva àrea metropolitana posen en dubte l’aposta per tenir un entorn periurbà de qualitat, format per zones de conreu i espais naturals. Un fet excepcional, un miracle dins el conjunt de grans ciutats occidentals. Ja no entro en valorar el model de turisme i les seves conseqüències que pot comportar en un territori com el delta el fet d’acollir noves onades de població provinents de qualsevol racó del món i en un dels espais de Catalunya més desarrelats, on s’ha produït més pèrdua d’identitat que en cap altra lloc. La gent que vivim en aquest territori ens cal espais lliures (que no vol dir abandonats), espais que ajudin a fer salut, i que ajudin a crear identitat en aquest continu gris (veure mapa adjunt) que ja ocupa la major part de tota la plana deltaica.

En definitiva, els espais protegits són en realitat una reserva de sòl més barata i de tenir sòl lliure de construccions per poder utilitzar-la davant cap gran causa o interès general. I això no hauria de ser així.

El mapa ens mostra només la part del delta central i poc més. Al sud, fora del mapa, Castelldefels ha exhaurit totalment el seu sòl deltaic. Gavà, mica en mica amenaça en fer-ho. Al nord, el marge esquerra del delta està gairebé urbanitzat de forma total. Queden “illes” verdes agrícoles a la Feixa Llarga (Can Trabal, també amenaçat per altres projectes) i una franja entre Cornellà i Sant Joan Despí, amenaçada per l'ARE que abans he comentat.
En vermell s’assenyalen els espais susceptibles de ser urbanitzats com a conseqüència del projecte Eurolasvegas. Aquests espais, separats entre ells, provocaran un augment de la mobilitat de la zona, amb totes les seves conseqüències.
En definitiva, aquest cop ens juguem de forma definitiva tenir un delta i un Baix Llobregat amb uns equilibris mínims, a on el valor del patrimoni cultural i natural no siguin una anècdota sinó alguna cosa més.