Bon Nadal i profitós any 2009!!

Conversant amb Josep M. Panareda

En un món saturat d’informació de tot tipus, amb un dia a dia trepidant, on els conceptes són sobreentesos i no s’hi posa atenció al seu significat, a on la mirada sobre l’entorn no existeix, és molt necessari aturar-se, respirar i saber mirar i escoltar el nostre entorn.
Això és possible fer-ho tot conversant amb en Josep M. Panareda. Catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, té desenes de publicacions de tot tipus sobre la vegetació, el paisatge, etc. En Josep M. sap fer una cosa poc habitual dins el seu currículum professional: saber divulgar a tots els públics allò que sovint se’ns presenta com un coneixement carregós o poc intel·ligible. Són anys observant la natura, l’entorn. En la conversa que vem tenir al programa Parlem de territori, parlem de medi ambient, vem poder parlar de temes tant interessants com el paisatge de Sant Ramon i la seva evolució, el paper dels espais lliures en àrees metropolitanes com la de Barcelona o el paper del Pla Territorial Metropolità de les comarques de Barcelona.

En la imatge de dalt, en Josep M. Panareda juntament amb en Josep M. Cervelló dins la Cova del Salnitre de Collbató.

MEDI2DES08.mp3 - Entrevista a Josep M. Panareda

La barca de Sant Boi, nova icona per a la ciutat

Des del passat 8 de desembre ja podem anar al riu sense posar en perill la nostra seguretat. Des del passat dilluns 8 de desembre, la ciutat de Sant Boi, i especialment el seu nucli antic, tornen a trobar-se. Si una imatge ha de representar aquest retrobament és la pedra de la barca de Sant Boi.
Aquesta pedra, l’autèntica es troba en una paret d’un porxo de Can Comes, ja al Prat, forma part de la història de la nostra població; és la materialització del pas de barca, aquell pas que durant segles va fer de Sant Boi un lloc de pas obligat, un lloc de trobada, de repòs i mercat.
El nou accés al Llobregat i el fet simbòlic de recuperar la pedra, en aquest cas una còpia idèntica, és una enorme satisfacció per als que creiem que Sant Boi pot oferir als seus veïns però també a la gent del sud de l’àrea metropolitana, uns espais naturals, i uns espais històrics de primer ordre i amb grans possibilitats com a lloc de gaudi i esbarjo en plena gran metròpoli.
Deixem que la natura vagi fent ara la seva feina i gaudim del nou accés amb l’atenta mirada de la pedra de la barca... i contempleu el canal de la Dreta, el pont del s. XIX que el creua, i l’antic pont del Carrilet de gres vermell tan propi de la comarca. Història + Natura juntes.

El darrer espai agrícola de l'Hospitalet en perill

El darrer reducte agrícola de tot el marge esquerre del delta del Llobregat es troba en perill de ser sepultada per un pla urbanístic promogut per l'ajuntament de l'Hospitalet.

La Marina de l'Hospitalet pot acabar sent només un topònim urbà i res més, si no es conserva aquest espai de poc més de 40 hectàrees d'espai lliure no construït.

Les possibilitats i la riquesa d'un espai agrícola deltaic com és aquest, conjuntament amb la resta de zona agrícola del delta encara existent, són enormes: no em refereixo en producció, lògicament, si no en les possibilitats de la segona ciutat de Catalunya de mantenir un reducte viu de la seva història, del seu paisatge més tradicional. El valor històric d'aquest paisatge és únic, i més tenint en compte que hi trobem tres masies (Ca l'Esquerrer, Cal Masover Nou i Cal Trabal), regadores, pluvials i valls, mostra del paisatge de reg que ha dominat aquesta part del delta esquerre des de l'entrada en servei del Canal de la Infanta al 1819, fet que transformà els prats de plantes per a teixits, i els secans de blat, en una horta i fruiterars que donàven nombroses collites a l'any.

Aquest sector havía de formar part del Parc Agrari del Baix Llobregat en els seus inicis... potser és l'hora de fer-li justícia, i no només a l'espai, si no a la ciutat de l'Hospitalet, filla en gran mesura de l'aiguabarreig del Llobregat a la seva arribada a la Mediterrània.

Des de fa algunes setmanes s'ha creat una plataforma per a la conservació de la zona agrícola de l'Hospitalet. Malgrat el desconeixement de molts ciutadans del passat agrícola de la ciutat, del seu valor com a patrimoni paisatgístic de Can Trabal, a l'Hospitalet s'ha reaccionat des de la societat civil per evitar un error irreperable.

A continuació podeu escoltar l'entrevista a l'Antoni Garcia, fill de l'Hospitalet, activista ecologista amb conciència de país, ens explica és Cal Trabal i la reacció en defensa que s'està produint a l'Hospitalet i en particular al barri deltaic de Bellvitge.

Jaume Pascual, guarda de camp

En Jaume Pascual i Burgès va néixer un 29 d’abril de l’any 1929 al carrer de la Pujada de l’Església número 7, baixos. Fill d’en Jaume Pascual, conegut com el Torrevilero, ja que va néixer a la masia de Torre de la Vila, que actualment acull el centre d’educació ambiental municipal. En Jaume el Torrevilero va ser durant gairebé una cinquantena d’anys guarda de camp. Quan li faltava un any per jubilar-se va convèncer el seu fill, en Jaume Pascual i Burgès, perquè entrés a treballar al servei de guarderia del Sindicat Agrícola de Sant Boi. Aquesta entitat agrupava i agrupa els pagesos santboians i la seva denominació ha anat canviant al llarg dels anys i el moment polític, passant de Sindicat Agrícola a Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos (la Cámara Agraria) fins a l’actual Cooperativa Agrícola Santboiana.
Quan en Jaume fill entra de guarda de camp, el Sant Boi d’aleshores és encara un poble amb una agricultura amb molt de pes, la Marina serà a partir d’aquell moment, en Jaume té 27 anys, el seu paisatge diari. A finals dels anys 50 a Sant Boi tenim fins a 7 guardes de camp: en Josep Bernabé, l’Elicio Burgès, en Juan Redondo, l’Antonio Canales, en Joaquim Bel i l’Antonio Esquivel. Amb el pas dels anys la plantilla s’anirà reduint fins quedar en Jaume Pascual com a darrer guarda de camp de la Marina santboiana. La seva feina consistia en sortir a vigilar els camps de Marina, passar per les masies i evitar robatoris o si més no, dissuadir els possibles lladres si veien que hi havia vigilància. Primer ho feien anant en bicicleta i duent com a arma una carabina. Anys més tard, en Jaume farà la ronda amb el Josep Bernabé amb Land Rover i finalment els darrers anys ho farà tot sol amb una moto vespino i un rifle Winchester.
De tant en tant agafaven algú robant: si no era gran cosa, un parell de quilos de tomàquets, per exemple, el que es feia era requisar-ho i amonestar verbalment la persona que els duia, però si la cosa era superior, portaven detingut el lladre fins a les cel·les de l’Ajuntament, (on ara hi ha la sala de plens), per tot seguit comunicar-ho al comandant de puesto, en aquest cas Sr. Suárez , de la Guàrdia Civil, que estava situat a l’actual carrer Francesc Macià cantonada amb Torrefigueres. A partir d’aquí el tema podia derivar en multa o presó.
El 1982 el servei de guarda de camp va ser traspassat al Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya i amb ell en Jaume, que ja era el darrer guarda de camp.
Durant més de 50 anys en Jaume Pascual va estar voltant pel terme santboià, bàsicament la Marina però també a muntanya, especialment en temps de cireres. Això ha fet que hagi conegut un paisatge i unes persones que cada cop formen més part del passat. La coneixença de la gent i de la terra eren fonamentals per poder donar seguretat a la gent que hi vivia i en vivia. Malauradament aquesta manera de fer és també cosa del passat. Ell ha estat el darrer guarda de camp en actiu a Sant Boi. En aquests moments, a Marina, la vigilància correspon als guardes de camp del Parc Agrari del Baix Llobregat.
Un darrer apunt sobre en Jaume Pascual és el seu paper de carter de la Marina: a les masies de Marina mai va arribar el servei de correus. Per aquest motiu i a instàncies d’en Pere Pujadas, l’aleshores secretari de la denominada Cámara Agrária, en Jaume va començar a fer de carter per tota la gent de la Marina. Anava a correus a recollir la correspondència i ens la feia arribar a les masies. Va ser un servei molt útil i d’agrair. Sempre recordaré, de nano, quan en Jaume venia a Cal Sans i sortíem de casa esperitats a veure que portava.
Amb aquest petit article he volgut aportar algunes dades sobre un servei, el de guarda de camp, poc conegut per la majoria de la gent de la nostra població.